Què és una placa tectónica?
Una placa tectònica o placa litosfèrica és un fragment de litosfera que es mou com a bloc rígid sense que ocórrega deformació interna sobre la astenósfera (mantell exterior o superior) de la Terra.
Tipus de plaques:
- Plaques oceàniques, cobertes íntegrament per escorça oceànica, prima, de composició bàsica: ferro i magnesi dominants. Apareixen submergides en tota la seua extensió, salve per existència d'edificis volcànics intraplaca o per arcs insulars (d'illes) en algun de les seues vores. Exemples: la del Pacífic, la placa de Nasca, la placa de Cocos i la Placa Filipina.
- Plaques continentals, són plaques parcialment cobertes per escorça continental i així mateix en part per escorça oceànica. La majoria de les plaques és d'aquestes característiques. Perquè una placa siga íntegrament continental hauria de mancar de vores de tipus divergent (dorsals) en el seu contorn. En teoria açò és possible en fases de convergència i de col·lisió de fragments continentals. Així poden interpretar-se algunes subplacas que constitueixen els continents. Exemple: la placa Sud-americana i la placa Euroasiàtica.
Quines plaques tectóniques hi ha?
Les plaques limiten entre si per tres tipus de situacions:
1. Límits divergents: corresponen al mitjà oceànic que, de manera discontínua, s'estén al llarg de l'eix de les dorsals. La longitud d'aquestes dorsals és d'uns 65 000 km. La part central de la dorsal està constituïda per un ampli solc denominat vall de rift: elongació formada per depressió d'un bloc cortical entre dues falles o zones de falla de rumb més o menys paral·lels, pel qual des del mantell ascendeix magma i provoca activitat volcànica lenta i constant.
2. Límits convergents: on dues plaques es troben. Hi ha dos casos molt diferents:
- Subducció: una de les plaques es plega un angle xicotet, cap a l'interior de la Terra, i s'introdueix sota l'altra. El límit està marcat per una fossa oceànica o fossa abissal, una estreta rasa, els flancs de la qual pertanyen a una placa diferent. Hi ha dues variants, segons la naturalesa de la litosfera en la placa que rep la subducció: a) de tipus continental, com ocorre en la subducció de la placa de Nasca pel que fa a la Serralada dels Andes; b) de litosfera oceànica, on es desenvolupen edificis volcànics en arcs insulars. Les fosses oceàniques i els límits que marquen són curvilinis, de gran amplitud, com la secció d'un plànol inclinat, el plànol de subducció amb la superfície.
- Col·lisió: s'originen quan la convergència facilitada per la subducció provoca aproximació de dues masses continentals. Al final les dues masses xoquen, i amb els materials continentals de la placa que subduce emergeix un orógeno de col·lisió, que tendeix a ascendir sobre l'altra placa. Així es van originar serralades majors, com l'Himàlaia i els Alps.
3. Límits de fricció: denominació la separació de dues plaques per un tram de falla transformante. Les falles d'aquesta índole intersequen transversalment les dorsals i els permeten desenvolupar un trajecte sinuós a pesar que la seua estructura interna requeriria rectes. Topogràficament les falles transformantes apareixen com a estretes valls rectes asimètrics en el fons oceànic.
Límits de la placa:
Les plaques contigües als límits o vores de placa o són les regions de major activitat geològica interna del planeta. En elles es concentren:
- Vulcanisme: la major part del vulcanisme actiu es genera en l'eix de les dorsals, en els límits divergents. Per ser submarí i de tipus fluidal, poc violent, pansa molt desapercebut. Darrere se situen les regions contigües a les fosses pel costat de la placa que no subduce.
- Orogénesis: és a dir, sorgiment de muntanyes. És simultània a la convergència de plaques:
- a) on ocorre subducció s'alcen arcs volcànics i serralades, com els Andes, riques en volcans;
- b) en els límits de col·lisió el vulcanisme és escàs o nul, i la sismicitat és particularment intensa.
- Sismicitat: Succeeixen alguns terratrèmols intraplaca, en fractures en regions centrals i generalment estables de les plaques, però la immensa majoria s'origina en vores de placa. Les circumstàncies del clima i de la història han fet concentrar-se bona part de la població mundial en regions continentals summament sísmiques, les que formen els cinturons orogenéticos, al costat de límits convergents.
